Al desembre de l’any 2010, es vàren ficar en contacte amb mi perquè volien fer-me una entrevista per al primer número de la seva revista.
L’entrevista també està disponible transcrita a la part final del text.
Transcripció automàtitzada:
entrevista exclusiva a:
Joan Pere Pijuan
Edita la primera Guia Comercial i Turística de Lleida i Província el 1973
text i Fotos: REDACCIÓ
Per començar aquesta nova aventura editorial ens hem anat a trobar amb Joan Pere Pijuan, editor de la primera Guia comercial i turística de Lleida. Amb ell hem conegut més detalls de com es tirava endavant una idea com aquesta a la sortida d’una dictadura i hem pres bona nota de les seves aventures i anècdotes per mirar d’arribar a tots els lleidatans i lleidatanes, com va fer Joan Pere Pijuan ara fa més de 35 anys.
Nascut a la població de Vernet, dins del municipi d’Artesa de Segre, la seva família tenia una impremta on el seu pare editava mensualment la Guia del avicultor, una publicació que componia manualment la seva mare «lletra a lletra», recorda Pijuan.
El 1973 edita la primera Guia comercial de Lleida i província. Més tard va ser gerent de l’edifici Lleida del carrer Segrià i va crear l’associació de col·laboradors de Protecció Civil de Lleida i Província.
– Com surt la idea de la guia?
- L’arrel de tot són els meus coneixements de passar la infància a la impremta dels meus pares. Quan jo tenia 16-17 anys els meus pares feien Copaga, un butlletí mensual que imprimíem a casa de Francisco Molí.
– Quin va ser el procés de treball?
- Als 21 anys feia el servei militar i vaig agafar un reemplaçament de tres mesos, però amb aquest temps no vaig acabar la guia.
– Quan van posar en marxa la maquinària doncs?
- Quan vaig venir de Vernet a Lleida vaig entrar a treballar a la Fregola, netejant màquines d’escriure. Aleshores em van demanar a l’Estruch, al carrer Major, també amb màquines d’escriure; fins que un dia em van dir que havien vingut de la delegació d’informació i turisme perquè anés a parlar amb ells. Així vaig començar a treballar amb el senyor Corbella i vaig descobrir un món. Allà li vaig plantejar la idea de la guia al Sr. Corbella.
– Com recollien les dades?
- El primer que es va poder fer per informar a la província i a tothom va ser aquesta guia, però no ens podíem refiar dels registres d’Hisenda després d’una guerra i per tant vam recórrer als secretaris dels ajuntaments, que eren l’element viu dels pobles. A ells els enviàvem, amb Ernest Corbella (secretari d’informació i turisme en aquells moments i alcalde de Lleida entre 1976 i 1979), les dades que tenien i els secretaris ens ho retornaven amb totes les errades. Vam posar-hi tots els detalls de cada poble: des de les autoritats locals fins al capellà.
– Com ho van fer per posar-la a l’abast del públic?
- La clau van ser els lots. Abans de fer-la era impossible que ni jo ni el Sr. Corbella hi poguéssim posar diners. A més les impremtes d’aquí no es van veure amb cor de poder fer aquesta obra. Aleshores vaig anar a Tàrrega o a Camps i Calmet em van dir: «com que tu en saps, portar-me les coses i posa’t al davant del projecte». Després vam anar als bancs a oferir-los el producte pels seus clients. Els va interessar perquè eren molta gent, gent pagesa i els ho regalaven en els lots quan s’obrien un compte.
Una part també la vam vendre amb publicitat d’empreses a les llibreries de Lleida.
– Quins podia tenir la guia?
- Per exemple, el sabater de Lleida, que venia de Barcelona, havia d’enviar un noi en autobús a veure si hi havia sabateries en diferents pobles de la província. Aquell noi havia d’esbrinar si n’hi havia una, dues o cap. Després, gràcies a la guia, ja tenien un lloc on trobar la informació sense haver-se de moure.
– Quants exemplars en van distribuir?
- Quan vam començar ens van demanar massa exemplars i ja no ens quedava més material a la impremta, de manera que vam haver de fer noves edicions per atendre part de les peticions, totes ja no vam poder.
Aleshores vam fer la guia urbana, un model més compacte, perquè la gent no et quedés amb les mans buides i no fer una segona edició de la guia comercial a trossos.
– Quant de temps van necessitar per recopilar la informació, ordenar-la…?
- No hi havia temps de treball, era la “milí” que jo estava fent, amb el meu “petate”. De tot el que m’enviaven els secretaris jo m’hi feia unes fitxes. A mesura que vaig arribar a caporal a Alcalá de Henares estava en una oficina i ho podia anar passant tot. Aquest càrrec també em va permetre treure alguns companys que van ser arrestats a la cuina, de manera que vaig fer molts amics que després em van ajudar.
– Quin va ser el principal obstacle?
- No vam tenir cap problema, però va ser una sorpresa. Als secretaris no els havien demanat mai una participació com aquesta.
– Per tant va ser un èxit tant de producció com de difusió?
- Sí, en dos mesos ja no en quedaven i el llibret més petit (la guia urbana) el té ara fins i tot l’Ajuntament.
– Com va passar de treballar en la impremta a ocupar-se de l’Edifici Lleida?
- Jo només sabia d’impremta, però el Sr. Corbella va confiar en mi per fer de gerent aquí. Hi havia 163 habitatges més les plantes comercials i aquí vaig impulsar el centre comercial Shopping Center Ronda. Per la meva gestió de la seguretat de l’edifici tinc el primer premi d’autoprotecció d’una comunitat.
